El Partit

El millor equip del món 5 -- Aquells nois vinguts de la capi 0

Estàvem inquiets, es deia que venien molt igualats, que no havien perdut en no sé quants partits... i els n’ hem clavat cinc!
I gràcies a CR7 i les seves fatxenderies (" -A ver si nos hacen 8 el lunes ... "), un trist 5-0, s'ha convertit en un ridícul 5-0. Això sense comptar que avui no hi ha excuses que valguin:  Si el Barça no hagués afluixat, el partit acaba amb 8-0, algun del Barça lesionat, i el Madrid amb varis expulsats. El que són les coses.

Ah! Per cert, és normal que Cristiano s'enfadés amb en Pep i es muntés aquella tangana; ... per a una pilota que els anaven a deixar tocar...!

No cal anar a fer sang de lo d’ahir, però és que va ser un festival de classe, d'elegància, de  saber guanyar esborrant i embogint a l’adversari amb el "tiki-taka", amb un bany de bon joc, i a més a més constatant també què Guardiola tal com ens presentaven a la publicitat de TV3 entorn al matx, és un "mag",  que poca broma eh!

Perquè les seves declaracions prèvies al partit van ser: " - Me n'alegro que la gent no cregui que els en marcarem cinc... ". Au, apa, ves qui no s’ho creu ara!

Ahir va guanyar: el futbol, l'espectacle, els seguidors, la pedrera, la humilitat, el respecte al contrari.
Ahir va perdre: l'antifutbol, la crispació, tot el que no és futbol, la cartera, la prepotència, la supèrbia, el mal companyerisme, el monopoli madridista en els mitjans de comunicació.

Només em va fer pena un nen vestit del Madrid, a coll del seu pare a  la ronda d'entrevistes posteriors que van fer, i que sense paraules però amb la carona trista semblava pensar allò de: "- Papa, perquè sóc del Madrid?  Jooooó  papa... és que  els culés juguen molt bé al futbol!"

I a part d'això, m’ho vaig passar pipa. I avui estic afònica i dins d'una estona parlaré per signes, segur. Tant li fa.

GRÀCIES Barça!!

Dissabte

Aquesta tarda,  a la caixa del super, mentre esperava que em toqués, em distreia mirant l'anar i venir de la gent, amb els seus carros plens, les presses, les discussions típiques, pares renyant als fills, i cares llargues amb ganes de sortir d’allà com sigui.

En fi, lo típic d’un dissabte a un d’aquests llocs, sigui quin sigui el seu nom.

 Tot d’una la meva mirada s’ha parat sobre una parella de...no podria definir-los com a vells, no ho eren, però voltarien els setanta anys.

Els acompanyaven dos nens; nen i nena. El xiquet tindria uns vuit anys, i la nena uns tres.

El que m'ha fet fixar-m’hi i m'ha fet tafanejar,  ha estat que la parella gran eren de raça blanca, i els nens eren mulats.

I m’he passat l’estona de la cua mirant com jugaven els nens  a cuit i amagar i al “un dos  tres, pica paret”....como qualsevol nen de qualsevol color.

Llavors me’n he recordat d’un article que vaig llegir fa temps que  es basava en un estudi, mitjançant el qual, asseguraven que si els humans fóssim cecs, no seríem racistes; que el racisme el portem als ulls, en la mirada.... i malgrat els prejudicis que aquests darrers temps, confesso que tot i a contracor he anat desenvolupant per totes les situacions  que visc i veig en el meu entorn, en el fons crec que és veritat.

Perquè tancant els ulls i escoltant, podia sentir les veus i els crits dels nens rient, jugant....i sabeu una cosa? el seu so no es diferenciava del de cap altre nen de la seva edat d'una o altra raça: eren alegres, cristal·lines, despreocupades, franques...

I no puc entendre en quin moment del camí, ni per culpa de què o de qui, ho arribem a complicar tot tant.

En tot cas, em quedo sens dubte amb aquells somriures, amb aquells ninets de cafè amb llet, els dels cabells negres i rissats que corrien enjogassats.

Em quedo amb la seva felicitat.

Vida

“Jo seré núvol algun dia,

  i el vent em portarà a qualsevol lloc,

  i seré pols i terra i herba,

  i ningú podrà dir-te a on sóc...”

Arribarà un dia... sí, arribarà un dia que no prendré part en  aquesta atapeïda carretera de la vida. Arribarà un matí fred i assolellat, com el d'avui, en el qual el instint pugui més que les obligacions, un matí en què s'imposi el cor al raonament, en el que oblidaré que m'he de desviar a la inexorable sortida 21 de l'autovia que condueix a les portes de la meva quotidianitat i segueixi camí fins, qui sap on?

No em fa por que arribi, tot i que espero que el meu vehicle, que un dia va ser nou i  que a hores d’ara encara té una potència raonable, en aquell moment no sigui més que un entranyable estri amb rodes que encara guardi forces per continuar movent-se, sempre que no li demanis que faci ostentacions de velocitat sobre l'asfalt. 
No necessito  res més que poder comptar amb un vell motor, quan arribi el dia en què no prengui aquesta desviació de la carretera.

Posats a escollir, és preferible marxar amb un tranquil rumor de fons com a company final de viatge fruit de molts anys de rodatge, abans que el del terrabastall de cents de cavalls, per descomptat. 
Aquest pausat so de la màquina cremant combustible, ajuda a oblidar l'estupidesa de l'ésser humà i a posar al seu lloc -a cents de quilòmetres de distància- als qui prefereixen anar amb presses sense saber on van, o als que  llencen al aire paraules com "traïció", “interès”, "rancúnia", "decepció", "mentida", "revenja", "càstig" o "misèria", paraules grandiloqüents  que sovint no mostren res més que la falta de seny de qui les pronuncia amb voluntat de fer mal.

Qui necessita un món com a aquest tenint per davant una prometedora autopista que et condueix enlloc?

Sé que el viatge conclourà quan s'esgotin la gasolina o els diners... Quan això passi deixaré aparcat el vehicle i sortiré a conèixer el que el destí m'ofereixi.

Potser trobi un desert sense ànimes amb qui pugui compartir les meves penes i alegries; o potser aparegui per aquell paratge gent igual de mesquina que la que vaig deixar enrere; potser em trobi amb persones que parlin un llenguatge desconegut per mi o que no entenguin el que jo parlo; però també és possible, molt possible, que allà –on vulgui que sigui aquest destí- visquin homes i dones als que els hi  agradi agradar als nouvinguts, amb cents de contes per comptar a la seva memòria, i milers d'històries per compartir en la seva ànima. Éssers que no mesurin a l'altre per el que puguin treure d'ell, sinó per el que  puguin oferir-li; éssers nets i generosos en definitiva que entenguin que l'important no és lo alt que va ser el bressol on vas néixer, ni lo gran que és la casa on vius, sinó lo neta i polida que tens la teva part del carrer que comparteixes.

Sí, arribarà un dia en què segueixi lentament camí a la recerca de la vida mateixa.

De polítics, eleccions i debats.

Remenant per la Xarxa, he trobat aquest enllaç que em sembla prou interessant, tot i que m’he quedat de pasta de moniato amb els meus resultats... i consti que diuen que és molt acurat l’estudi que li dóna suport!

Test per cagadubtes

No m’agrada parlar de política, ni veure les propagandes de la campanya, ni escoltar el que diuen. Ja m’ha passat el temps en que anava a les “manis” d’estudiants, en que  m’ho creia tot, en que pensava que el que deia aquesta gent era per aconseguir un país millor, en que somiava truites, vaja.

Tot i així el diumenge passat vaig veure el debat a TV3 que al ser a sis bandes, amb totes les opcions majoritàries, em semblava "a priori" interesant.

D’entrada, em va quedar molt clara una cosa: Que a tots els importa un rave que l'abstenció pugui superar a la participació i el fet que moltes persones ja hagin decidit votar en blanc, sense parar-se a pensar que la xifra que assolirà aquesta opció, superarà a  algunes de les organitzacions polítiques que estaven aquella  nit assegudes  al plató, que ja és dir, eh!

Al meu entendre, i per animar el pati, el debat d'idees i picabaralles més interessant es va produir entre els partits petits: ERC, IV, PP i Cs. Perquè, no ens enganyem, Mas es presentava com a presidenciable. Els altres jugaven a si pactarien o no amb ell.

 Al Rivera de Cs, el van deixar en evidència en més d'una ocasió per la seva tendència a saltar com “un xinxa”durant les intervencions dels altres, donant una imatge immadura i nerviosa. I a sobres varem  poder constatar que el seu acte de rebel·lia generacional i de desafiament al poder és... parlar en castellà! Que guai!

Francament, així ho té molt complicat aquest noi per créixer electoralment i mantenir-se més enllà del vot de protesta.

L’Herrera de IV, aferrat a l’idea de un tripartit que no ha funcionat,  decebedor. Això de la lluita de classes i la sostenibilitat està molt bé dins els seu discurs tenyit sempre d’un aire de superioritat moral sobre aquell que no hi estigui d’acord, però és que ja tocaria incorporar-hi la defensa de la iniciativa emprenedora de les petites i mitjanes empreses a la defensa del treballador ¿No? 
Això sí, cal dir que va ser l'únic que va esmentar l'abstenció i el vot en blanc com a enemics del sistema.

A la Sanchez-Camacho, una fidel creient del partit , se li veia de lluny que perd el cul per ser ministra a Madrid.

El PP català no vol perdre un sol vot de dreta, i sense contemplacions parla de l'emigració com a font de molts problemes ( i de molts vots de ciutadans cremats per tot el que passa al seu voltant ), que no diré que no tinguin part de raó, però sense aprofundir en que la culpa en tot cas, no és dels immigrants i prou, si no en pretendre i permetre que els ajuts de l’Administració i els ajuntaments es puguin donar sense cap mena de contraprestació.

Ni boja vull això per a Catalunya.

Amb els d’ERC i el Puigcercós, me’n vaig adonar que aquests, estan al ball i volen ballar sigui amb qui sigui i com sigui. Abans deien allò d’un govern de progrés (amb IV i PSC), ara diran si els deixen, allò d’un govern catalanista i de país (amb CIU) i així continuar amb la seva gent situada ( i molt ben situada) a l’ombra del poder... me’n faig creus!

Havia llegit que el PSC i el Montilla, realment són sengles cadàvers polítics, i aquesta va ser la impressió que en vaig treure. Rígid, estàtic i donant la impressió de estar fora de lloc, hi saber-ho, quasi em va arribar a fer patir el Molt Honorable, que voleu que us digui. Va ensenyar dues gràfiques per dir lo bo que havia estat el seu govern respecte als anteriors, i va demanar un debat a Mas per veure si així rascava alguna cosa amb la vella idea del bipartidisme i el vot útil, amb el conseqüent batibull dels altres partits que també hi volien ser i protestaven per l’exclusió.

Una olla de cols, en serio, una olla de cols.

I finalment en Mas de CiU. Feia molt temps que no veia una superioritat tan gran per part d'un candidat.. Les coses sembla que  li van tan de cara que pot permetre's jugar a  recollir tot el vot centrat possible de qualsevol part de l'espectre polític. Juga a majoria absoluta amb frase lapidaria inclosa:  

“-Aquestes eleccions no són entre esquerra i dreta, catalanistes i espanyolistes, parlants de castellà o català; sinó entre passat i futur".

I després, va respirar i mirar a càmera com pensant: “-Guapuuuu!  ...Gràcies”.

"Hi havia una vegada una nena..."

...que quan va fer els dos anys i va venir el retratista a casa seva a l'hora de les postres a fer les fotografies de record ( que llavors es feia així per costum al meu poble ) no va parar de plorar fins que li van deixar tastar el pastís. El pobre home que tenia altres cases per anar aquell diumenge, m'han explicat  que va estar a punt de deixar-los amb caixes destemplades davant de la magnitud de la rebecaria amb la que es va trobar.

La nena ja apuntava maneres...

Quasi un any després, el dia de Rams, una altre foto de retratista, amb el sol de cara que sempre feia fer ganyotes, amb un fred que pelava, amb mitjonets i faldilletes curtes,  aquest dia fins i tot  amb barret i a sobres, els pares volent que hi posessis bona cara... Déu n'hi do!

I aquí un altre aniversari, el sisè. Aquest any  a totes les fotos vaig sortir amb cara de no haver trencat mai un plat i les mans a punt de resar... val a dir que era la manera que ens feien estar les monges al cole quan explicaven alguna cosa. Mai vaig entendre perquè la meva mare es va passar mig estiu remugant per com van quedar... si estava moníssima!

Per la  proposta. de l'Assupta i en Ferran , i tots els que s'hi han afegit, val la pena rebuscar a les capses de les golfes!

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

Quan els seus pares deixaven la Montseta amb els avis a l'estiu, era senyal que havia arribat el temps de llibertat i esbarjo anhelat durant tot l'any. La vida al poble, lluny de la ciutat era una altre vida i allà a més dels jocs i el xivarri al carrer amb tota la mainada, podia sentir-se part de la natura,  i tenir més a prop un cel ple d'estrelles que on vivia, s’amagaven de la gent.

I hi havia l’avi.
L'avi a la seva manera era un científic, malgrat no tenir més estudis que els que li permetien llegir, escriure i comptar mínimament. Sempre havia practicat el mètode de la prova i l'error per aprendre a viure, i probablement mai no va estar segur d'haver aconseguit perfeccionar el seu aprenentatge. Vessava tanmateix tant sentit comú i tanta capacitat per saber el que era cert del que no, que es va convertir en el seu millor mestre i company d'aventures, disposat sempre a explicar-li qualsevol dubte o menudesa que li passés pel cap, despertant i exercitant de manera constant la seva imaginació.

Una d'aquelles tardes mandroses i feixugues d'estiu, la televisió del menjador emetia unes imatges de l'Estació Espacial Internacional, un enorme i sofisticat artefacte amb el rerefons del nostre planeta blau, que feia ressaltar la complexitat de l’andròmina que anava descrivint un monòton comentarista.

L'àvia no hi era i l'avi en veure com la nena contemplava les imatges, es va decidir a revelar-li el seu secret.

-Montseta -li va dir- no has de parlar amb ningú sobre el que t'explicaré.
-Doncs clar avi, ja saps que pots confiar en mi. –va respondre conscient que anava a escoltar algo important
-He estat fent experiments de diversa naturalesa, que han arribat a demostrar-me que la capacitat del cervell humà sobrepassa, de molt, els límits de l'imaginable per la ciència...

La Montseta no entenia res de res, però va esperar conscient que si l'avi deia que hi havia un secret per explicar, tard o d’hora hi hauria secret.

-He aconseguit dominar mentalment el meu cos fins al punt que sóc capaç de volar, i una o dues nits a la setmana, m'apropo a aquesta Estació que veus i jugo amb els tres astronautes que l'ocupen una partida de "Botifarra". Em va costar força ensenyar-los, no et pensis, perquè aquests estrangers amb tanta tècnica i preparació no són gaire traçuts amb els nostres jocs de cartes! -va afegir divertit-

Aquell estiu  la Montseta havia complert dotze anys, i havia iniciat el procés que l'hauria de convertir en una persona més reflexiva i madura, menys innocent i de bona fe, en un adult en definitiva, i davant d’una animalada tan gran, es va quedar muda, incapaç de pair el que havia sentit.

Després de produir-se més silenci sobre el silenci inicial, l'avi va comprendre que havia calculat malament la seva capacitat per digerir aquella revelació.

-Però, Montseta - va reaccionar l'avi - t'has quedat com un estaquirot. Apa va, que ja veig que d’ara endavant no he de gastar-te aquests tipus de bromes!

I se’n va anar convençut, que ella sabia que no havia estat una broma.

 I tenia raó perquè la Montseta no només no es creia que l'avi pogués volar com els ocells, sinó que de cop se’n havia adonat  que el que passava era que l’avi tenia el cap ple de pardals...

Des d'aquell moment, la vida a la casa, les seves certeses i el màgic estiu de la Montseta es van enfosquir, perquè  li era molt dolorós pensar en el fet que l'avi  ja feia catúfols, que repapiejava o pitjor encara, que estava perdent el seny.

Fins una nit en què la xafogor i les ganes de veure un got d’aigua la van despertar i empènyer a les fosques fins a la cuina.

De sobte va reconèixer a través de la finestra la figura de l'avi contrastada contra la llum de la lluna. El seu desplaçament sense gravetat era tranquil, reposat, amunt cada vegada més amunt. No hi havia ocells al seu voltant perquè, segons tinc entès, la major part d'ells dormen a la nit. Tanmateix, no va necessitar aquest detall per comprendre que el que estava veient era real.

Va saber llavors que l'avi era un gran tipus. I va saber també, que molts de nosaltres i ella mateixa, mai no seríem capaços de volar.

Amb els anys...

Pel que vaig veient, un adquireix això que anomenen experiència vital, gairebé sense adonar-se’n. 

Sols amb aixecar-te del llit i enfrontar-te al mirall cada matí ja acumules mèrits per ser una mica més savi. Encara que després facis coses tan quotidianes com anar a comprar el pa, tant li fa.

Imagino que la sensació de que ja ho has vist o de que ja ho has viscut tot, deu estar directament relacionada amb la intensitat de la teva pròpia vida. En aquest sentit és cert que sí, cada vegada t’enlluernen menys coses. Encara que ben mirat, el contrari, seria fins i tot preocupant.

Personalment crec que fer-se gran suposa ser cada vegada més un mateix, col·locar una a una totes les peces d'un puzle particular.

Les altres coses, els signes del pas del temps i les circumstàncies, són accessoris i variables. Tot i que ens marquen més del que convindria.

Realment, no sé quina és l'essència de fer-se gran, hi sóc en camí.

Potser se'ns endureixi l'ànima, potser les llàgrimes no siguin tan espesses, potser ja no ens sorprenguem de res.
No obstant això, és un potser... dubtós i gens definitiu.

Però si la sensació de sorpresa disminueix, tanmateix -almenys en el meu cas- i per fortuna, no es redueix la capacitat d'emocionar-se. 
I m'agrada que així sigui.

Tardor

Quan era petita associava aquesta època de l’any a la tornada a l’escola, a dies mes curts amb una altre llum, a la caiguda de les fulles dels plataners de la carretera, i a sentir el soroll que fan arrossegades sota els meus peus; a les anades al rovelló per els voltants del poble, a les castanyes, a l’olor de caldo de la cuina de casa i a contes a la vora del foc.

A mida que anem creixent, ens perdem moltes d’aquestes sensacions ofuscats per tot el que ens envolta i ens porta la vida.

I sovint vivim el que ens toca que no sempre és el que és vol, i quan te’n adones, quan veus que aquesta normalitat quotidiana és just el contrari de les disfresses i il•lusions que vas cosir un dia sent encara una criatura, et promets una i altre vegada que a l’endemà segur que començaràs a viure... la única por és no ser capaç de complir les promeses que et fas.

Encara que el món sempre sigui el mateix, la forma en que el mirem no ho és.

Necessitem temps per somiar.
Temps per recordar i temps per arribar a l'infinit.
Necessitem temps per existir.

Això és un Poble!!

La meva Nació, la meva gent, el meu somni... no podem tirar enrere.
Hem de continuar avançant en la consciència de que la situació present pot ser canviada, i ho serà, amb seny i també amb rauxa.

Perquè sembla que els catalans no haguem après res de la nostra història.
Que ara ja toca que ens guanyem un país que encara no tenim, perquè els de dalt estan massa enfeinats decidint qui ha de manar, i nosaltres,  rumiant ben bé quins son els nostres ideals. 

I ja n'hi ha prou de tot plegat!
Que som molts, que sabem el que volem, i que ja és hora de que el somni és faci realitat.

Joc de Microcontes de TUMATEIX LLIBRES

Doncs si, m'he decidit a participar-hi amb aquest... tot és començar!


Saviesa Compartida
El temps, aquella ximpleria que dibuixa el rellotge, va ensenyar a l'escriptor que els sentiments brollen del cor cap als dits, i que les paraules no són tecles fredes ni bolígrafs inerts; que poden acariciar la nit i un sospir de tardor, i sostenir-te per tota una vida. 

Poder de Persuasió

Vivim en el món del Consumisme i la realitat és que malgrat la crisi, a totes hores i a través de tots els mitjans de comunicació, ens inciten a comprar.

És necessari que comprem cada cop més, perquè pugui seguir girant la roda que nosaltres mateixos hem creat i a la que estem immersos.

I aquesta és precisament , la feina de la publicitat: Cridar l’atenció, fer venir les ganes i si és possible, esprémer.

Al final, els ulls fan pampallugues.

Us n’heu adonat de la quantitat d’anuncis que hi ha a la “Tele” sobre cotxes, per exemple? I com et volen entabanar?

Els del Renault Clio, te’l venen amb un tipus que, tot i ser un pare de família seriós que espera al seu fill a la porta de l’escola com tots els demés papes, ha estat lo suficientment alliberat i llest, com per tenir de novia a la formidabilíssima mestre del seu nen sense importar-li el que pensin els altres quan la’espaterrant xicota l’abraça!

I ara que hi penso, un cotxe del que no recordo la marca, portava més lluny aquesta idea i convertia en Drag Queen nocturn, un executiu diürn, que també té el seu punt, no us penseu!

L’espot del Mini de fa un temps per contra, és dirigia a un altre sector de públic: Un geni esbojarrat ens convidava a riure’ns de les convencions establertes a base de rauxa i excés, que Déu n’hi do també.

Tot plegat idees originals dels publicistes, que per això cobren, al cap i a la fi perquè sigui com sigui, la gent es fixi en els comercials.

Però ves per on a mi, pobre víctima del sistema, m’encanten els anuncis.

Són molts anys de créixer amb ells, de tenir-los a la hora de dinar i de sopar al davant, d’empassar-me’ls mentre esperava la continuació de una pel•lícula, d’un programa interessant o d’una sèrie com “Lost” o “House” que acabaven a les tantes i que a l’endemà et feien sortir al carrer amb cara de son i sense arribar a aconseguir ser mitjanament “persona” fins cap allà al migdia.

Se suposa que la publicitat és una maquina renta-cervells, però jo no ho veig així.

Sincerament, crec que ens ensenya moltissimes coses.

Si.

L’anunci d’un perfum de Gaultier, em va obrir els ulls, millor dit l’oïda, a l’Òpera de Bellini, “Norma”.

Conec l’ambició de Bruce Lee.

Els anuncis de Volswagen, m’han ensenyat que Bach va compondre Suites per violoncel, i sé que els “Blondie”, desapareguts fa temps, d’una o altre manera em trobaran gràcies a uns cereals...

I tot i així, crec que la publicitat no compleix en mi la seva funció final, la d’inductora de compres.

Perquè jo no vull ser una tia bona que menja cereals... bé, ben mirat potser si, però sense estar a dieta de flocs de blat, és clar!

O sigui, que no vull el perfum, ni ser la carretera, ni comprar-me el Volswagen.

El que jo vull al veure aquests anuncis, és anar-me’n a ballar la cançó de Blondie vestida de vermell.

Vull que una ma és passegi pel meu torç mentre escolto la Callas refilant el “Casta Diva”.

Vull que un dit dibuixi papallones en la meva esquena, amb el cello desgranant les notes de Bach de fons..

I per descomptat, vull buidar la meva ment i ser aigua, my friend.

Comencem...

El diccionari ens diu que un gargot és el dibuix o l'escriptura d'una persona que té poca traça a dibuixar o a escriure, ja sigui perquè no practica o perquè encara és massa petita per tenir aquestes habilitats. Els reis dels gargots són els nens petits, però els metges tampoc no se salven de la crítica general, perquè sovint fan una lletra tan difícil d'entendre que sembla que facin gargots.

Un patracol és un llibre o un lligall de documents molt voluminós. En podem trobar a les llibreries de vell, on venen revistes i llibrets a granel lligats amb cordills, en paquets voluminosos. També en diem de la paperassa o dels estris que portem a sobre quan anem carregats de un lloc a l’altre.

Recordo que quan vaig començar a anar al col•legi i en van donar el llapis i la primera llibreta, emocionada vaig omplir pagines amb les lletres que sabia...”- Això són gargots-” va sentenciar la monja quan ho va veure, i les va arrencar. Potser tenia raó, però és que eren els “meus” gargots (o “gargotis” com en dèiem entre nosaltres a classe) fets amb tota la il•lusió i ganes que una nena de tres anys i mig hi pot posar, i consti que encara a hores d’ara, penso que no hi va haver dret!

Així que primer va ser la lletra de pal,  i més tard la lletra lligada i els quaderns de cal•ligrafia que no s’acabaven mai; i dels llapis varem passar a les plomes estilogràfiques, i després als bolígrafs, i els “gargotis” varen quedar enrere. 
Fins avui. Perquè avui per fi m’he decidit i agafant els meus patracols, he començat aquest bloc on hi penso deixar de mica en mica, histories, contes, coses que he recollit, relats que he imaginat, al cap i a la fi nous “gargotis” desdibuixats per el temps.

Tot amanit de realitat, res gairebé real.

Que cadascú tenim lo nostre... que gairebé cap vida és inaudita, només la manera en la que s’expliqui.

I fins aquí el meu gargot d’avui en aquesta paret escantellada que hi ha de fons. Al terra trobaran guixos de colors, per si els ve de gust.